Plena de goig, pūrṇānanda, i d’esperança, śraddhā, enceto aquest Blog com comença a teixir l’aranya el seu maṇḍala o l’artista el seu primer traç en la tela encara prístina i immaculada. M’ha semblat adient fer-ho compartint algunes reflexions sobre el mot sànscrit ‘pūrṇa’, que inspira el nom de l’escola. I amb més motiu de joia encara, fer-ho acompanyada d’algunes intuïcions de Raimon Panikkar.

Tant el terme pūrṇa -ple, complet, sencer, acabat, plenitud, satisfet- com śūnya -buit, despullat, nu, vacuïtat, buidor- són símbols d’allò Últim, de la intuïció fonamental: que la realitat última és inefable, més enllà de la denominació verbal, més enllà de la construcció mental, inconcebible. O dit en l’argot filosòfic, que ‘la consciència d’una absència és el coneixement d’una presència’. Ens trobem de ple en el llenguatge paradoxal dels místics. I què és aquesta absència? Aquesta absència és buit, és plenitud, és completesa. Però la via d’acostament només pot ser una via d’experiència.

I per què cerquem śūnyata?, per què estem interessades en pūrṇatā? Tal i com apunten les tradicions orientals, tots els éssers sensibles cerquen la felicitat, sukha; l’eliminació del sofriment, duḥkha. Tot és ple d’insatisfacció, res ens satisfà. Intentem eliminar tots els obstacles i el més gran és tṛṣṇā, la set, el desig, l’ambició, l’ànsia. Aleshores mirem en la direcció de la vacuïtat, śunyata, perquè totes les altres coses són insatisfactòries.

Patim a causa de la fragmentació del nostre coneixement. Ens descobrim inacabats, incomplets, anhelosos de perfecció, de completesa. La bṛhadāraṇyaka-upaniṣad es pregunta: “Què és allò que, coneixent-ho, tot és conegut?” (BU II,4,14). Això és el contrari de la ciència actual, que cada vegada té més coneixements sobre coses particulars i menys sobre el conjunt. Cada vegada més especialització, més fragmentació, i més urgeix una mirada integradora i holística, que teixeixi ponts entre els diferents sabers.

L’obstacle és la ignorància, avidyā. Per això cerquem la totalitat, pūrṇatā, perquè és plena d’aquesta vidyā, plena d’aquesta saviesa i coneixement. Una totalitat que és tant plena que, encara que en traguem el ple, el ple roman. Diu la upaniṣad: “Allò és plenitud, això és plenitud, de la plenitud ve la plenitud. Quan de la plenitud se’n treu la plenitud, resta la plenitud”.

auṁ pūrṇamadaḥ pūrṇamidaṁ pūrṇātpūrṇamudacyate | pūrṇasya pūrṇamādāya pūrṇamevāvaśiṣyate || (BU V,I)

Cerquem plenitud, cerquem vacuïtat, nuesa. Així doncs, pūrṇa i śūnya són pelegrinatges humans en el camí del viure i del morir.

Amb amor,

Elena

Sobre la plenitud i la vacuïtat

Compartir